dissabte, 17 de juny de 2017

Un home cau, de Jordi Basté i Marc Artigau

Jordi Basté i Marc Artigau
Un home cau
Barcelona: Editorial Rosa dels Vents, 2017
288 pp
ISBN: 978-84-16430-61-1
PVP: 17.90 € (en paper) - 8,99 € (e-book)

Tinc certes prevencions contra aquells llibres que podríem considerar mediàtics, és a dir, aquells llibres d'autors que aprofiten la seva projecció pública per promocionar un llibre quan arriba Sant Jordi. No es pot generalitzar, però molts són llibres oportunistes que pretenen aprofitar una circumstància en lloc d'aportar alguna cosa nova al panorama del llibre. El fenomen ha anat a menys aquests darrers anys, però encara manté una presència.
A mi m'agrada el Basté que escolto a la ràdio, m'acompanya de bon matí entre les rutines que formen part del meu dia a dia; suposo que com tants i tants ciutadans d'aquest país. El trobo fresc, natural, espontani, que diu el que pensa. El veus com un home del carrer, com podries ser tu, que parla de les mateixes coses que podries parlar tu, i que ho fa de manera directa i sense gaires artificis. I ara que s'ha estrenat en el món de la ficció amb Un home cau, he sentit la curiositat de llegir i valorar la seva aportació. 
És una novel·la negra escrita a quatre mans amb el Marc Artigau, que crec que col·labora al seu programa. Dir que és una novel·la molt barcelonina que transcorre pels seus carrers i restaurants i on el menjar que s'hi cuina també té la seva dosi de protagonisme. Què dir dels seus protagonistes? D'una banda, els membres d'una decadent família de la burgesia barcelonina són a qual més miserable. Gent que hereta la fortuna que ha aixecat el patriarca, però que no en saben fer un bon ús i tenen un comportament egocèntric i mesquí. D'una altra, el detectiu homosexual que investiga la misteriosa desaparició d'un home mentre ell està sopant, i que després és trobat ofegat. 
La narració avança en paral·lel per la banda del detectiu i per la dels membres de la família; i alterna el narrador, que primer és el germà gran i després el mitjà. En general em semblen personatges força plans, dels que se saben algunes coses que fan però poc de les seves motivacions; trobo que estan poc desenvolupats. Em sembla molt discutible el paper que juga l'avi en tota la història. Sabem que l'Oriol és un cocaïnòman que gairebé sempre va colgat de droga; però no sé si això justifica que tingui al·lucinacions amb l'avi i que aquest actuï com un personatge més quan és mort. L'episodi de Medellín també resulta una mica estrany i ficat amb calçador. No sabem gaire res de la Maca (Macarena), aquesta colombiana de la que s'enamora l'Oriol. 
El desenvolupament i desenllaç final de la història té tant de convencional com d'inversemblant. Tens la sensació que hi ha coses que grinyolen i no estan prou treballades. 

El llenguatge, que pretén ser directe i proper a la parla, abusa de paraulotes i algun que altre barbarisme. 
La novel·la posa també damunt la taula un tema de gruix com el de l'eutanàsia, però no en proposa una lectura ni va a fons amb ell. Sabem que l'avi va decidir exercir-la, que el pare també la volia i que el germà gran va facilitar-la. I? Trobo que són coses que si les poses les has de desenvolupar més. 
Crec que el conjunt és força amè i fàcil de llegir. Pot resultar entretingut si vols consumir-lo sense gaires pretensions més enllà del mer entreteniment. Però queda la sensació que podria haver donat molt més de si.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada