divendres, 9 de juny de 2017

La Ilíada, d'Homer


Homero
La Ilíada (traducció al castellà en vers i edició d'Emilio Crespo Güemes, revisada per Carlos García Gual)
Madrid: Editorial Gredos, 
652 pp.
Biblioteca Clásica Gredos, 150
P.V.P.: 35€


Quan es parla del que cal estudiar a l'educació obligatòria és habitual trobar opinions que menystenen la història de la literatura. Es considera que és un saber memorístic que pot trobar-se en qualsevol obra de referència sobre el tema i que no motiva cap a la lectura, que sembla ser el gran objectiu quan es parla de literatura. Segurament, totes les parts tenen una part de raó; però penso que cal reivindicar una visió de conjunt sobre obres, estils, tendències i temes; que hauria de formar part de tot allò que hauria de saber una persona mitjanament culta. Com en tot, cal saber trobar un punt d'equilibri, i són necessàries les adaptacions de clàssics que acostin les obres als nous lectors; però no hauríem de viure d'esquena a tot allò que explica el que som.
He agafat La Ilíada quan he arribat a una certa maduresa com a lector i no em sap greu dir que han passat més de quaranta anys des que vaig saber de la seva existència fins que m'he decidit a llegir-lo. Durant molts anys l'he tingut en un prestatge amb la consciència que era un deure pendent perquè era un punt de referència de la cultura que comparteixo. I crec que és degut a la visió que em va donar haver estudiat història de la literatura el fet d'haver viscut tots aquests anys amb la consciència que era important i necessari llegir-lo en algun moment de la meva vida.
I això és el que he fet aquesta primavera del 2017, decidint-me per l'edició d'Editorial Gredos.
La Ilíada és un poema èpic, és a dir, dedicat a cantar gestes heroiques. I en molts moments no deixa de ser un relat bèl·lic, de sang i fetge, amb escenes de gran plasticitat on es descriu la mort dels combatents; però en ell ja trobem trets consubstancials a la condició humana. Suposo que és per això pel que ha esdevingut un clàssic de referència. Intentaré explicar quins són.

D'una banda l'afany de notorietat, de fer coses per les que ser reconegut i valorat pels altres, fins i tot arribant al sacrifici. El món és ple d'herois en els més variats àmbits que cerquen aquesta notorietat amb vocació més o menys altruista, però gairebé sempre amb el desig íntim de ser reconeguts. La condició humana està molt impregnada d'un sentit de l'honor que ens fa cercar més o menys conscientment aquest reconeixement i a actuar per a no desmerèixer-lo.
Lligat al tema anterior hi ha el de la predestinació de l'ésser humà, la condició tràgica de la vida. Sabem que hi ha unes lleis de vida que ens menen inexorablement cap a la mort i potser per això cerquem trobar-hi un sentit i aquest desig d'honors.
L'altre gran tema de La Ilíada és la importància de l'amistat en les nostres vides. L'amistat és vincle i ens omple. Ens fa sentit com els éssers socials que som. Aquil·les activa el seu desig de venjança quan perd el seu amic Pàtrocle. I aquí veiem com els humans tenim integrat un sentit de la justícia que ens porta a actuar quan creiem que s'ha vulnerat. L'altre gran tema de La Ilíada és la ira. La ira d'Aquil·les contra Hèctor i els troians per la mort de Pàtrocle. I és que els humans de vegades actuem moguts per la ira, que quan ens domina ens pot fer actuar amb violència i crueltat. Però també moltes vegades actuem moguts per la compassió, que treu els nostres millors sentiments. Resulta revelador el darrer cant, quan Aquil·les, que fins aquell moment s'ha mostrat cruel i venjatiu, s'entendreix amb en Príam, el pare d'Hèctor, i li permet recuperar el cos del seu fill Hèctor per a que pugui acomiadar-se d'ell i enterrar-lo.
Sorprèn el paper que juguen els déus en aquest relat, que és anterior a l'aparició de les religions monoteistes. Veus que hi ha una necessitat de confiar en alguna cosa quan et veus superat per les circumstàncies. I els déus, que són antropomorfs, no envelleixen i adopten la figura humana, fiquen el nas en els diferents afers, fan de mitjancers i intervenen per influir en les decisions dels protagonistes i aconseguir allò que consideren just. Això sí, sempre poderosos i amos del destí.
Els cants de La Ilíada se centren en un episodi de la guerra de Troia, que se situa al voltant del 1200 a.C. I durant molts anys van tenir una transmissió oral. El llibre no va ser escrit fins que va ser possible una transcripció, aproximadament uns 500 anys després. Sembla que la guerra va començar per les diferències sobre com repartir un botí. I quan acaba el llibre la guerra encara no s'ha acabat. Només hi ha una treva per a l'enterrament d'Hèctor i sembla que la cosa continuarà.
El llibre aporta algunes informacions sobre les armes, els carruatges, les naus, les celebracions, els materials amb els que es treballava, estris,.... però no és un llibre històric que et permeti conèixer grans coses sobre aquella època. El gran tema, com he dit més amunt, són els trets i les passions que configuren la condició humana.
Els llibres sempre poden dir coses noves, però llegint La Ilíada t'adones que els temes són poc novedosos, que tot està dit o inventat. Llegir-lo m'ha suposat un esforç, però l'he gaudit i he tingut la sensació d'haver acomplert un deure lector pendent. Val la pena llegir els clàssics. Hi trobem allò que és perenne i no es rovella, allò que justifica la seva importància. I és un valuós exercici establir comparacions entre allò que es va escriure fa anys i el que hem conegut en el nostre temps.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada