divendres, 23 de juny de 2017

LIJ - Juguem?

Ilan Brenman; Rocío Bonilla (il·lustradora)
Juguem?
Barcelona: Animallibres, 2017
Col·lecció Àlbums Il·lustrats, 35
24 pp.
ISBN: 978-84-16844-33-3
PVP: 15,95€


Juguem? és un atractiu i suggeridor àlbum il·lustrat que aposta per la vida i les persones. La tecnologia és una eina extraordinària, d'unes possibilitats gairebé infinites; però alhora absorbent; amb la paradoxa que dibuixa un món de connectivitat permanent on correm el risc de desconnectar-nos del que hi ha al nostre voltant. 
Es desenvolupa a partir d'una mateixa pregunta ("Pere, juguem?") que li formulen al protagonista les persones que hi ha al seu voltant. Ell, també, sempre respon el mateix ("Però si ja estic jugant"), però alhora el fantàstic treball d'il·lustració de la Rocío Bonilla ens va mostrant tot allò que es perd (hàbilment camuflat en làmines plegades ) per estar permanentment pendent de la pantalla del seu mòbil. 
Les nostres vides cada cop estan més condicionades per tot allò que ens proporcionen les pantalles tecnològiques; però sense negar que això ja mai deixarà de ser així aquest àlbum aposta per tot allò que ens pot proporcionar la relació amb els altres i els jocs tradicionals, que ens enriqueixen humanament i són una part fonamental del nostre desenvolupament. 
M'he acostumat a esperar amb delit cada nova proposta en la que participa Rocío Bonilla, que sempre presenta propostes intel·ligents i suggeridores que enriqueix amb les il·lustracions que sap crear. En aquesta ocasió ha unit el seu talent al del brasiler Ilan Brenman, l'autor del famós i desmitificador Les princeses també es tiren pets
Un àlbum il·lustrat d'allò més recomanable. A partir de 4 anys.

dimarts, 20 de juny de 2017

LIJ - Rovelló, de Josep Vallverdú

Josep Vallverdú
Barcelona: Editorial La Galera, 2008
Col·lecció Narrativa Singular
184 pp.
ISBN: 978-84-24630-55-3
PVP: 12,00€

Als anys 60 del segle passat, quan no existia una literatura infantil pròpiament dita en català, un grup de notables escriptors, entre els quals podem destacar gent com en Joaquim Carbó, Sebastià Sorribas i Josep Vallverdú es van posar a treballar per a oferir bons llibres adreçats al públic jove que permetessin crear un futur públic lector en llengua catalana. Era una necessitat a la que van servir amb una obra de gran qualitat i exigència que mereix el més gran dels reconeixements. 
Rovelló és la història d'un cadell que fuig accidentalment de la família que l'acaba de comprar en una botiga d'animals. Sol al mig del bosc haurà d'enfrontar-se a tot allò que fa possible la seva supervivència, fins a ser adoptat per en Llisot, un pagès que se'l troba accidentalment un dia quan va a treballar. A partir d'aquí viurà moltes aventures, patirà la crueltat dels humans, haurà de valer-se per si mateix i lluitar per sobreviure. 
Rovelló és una magnífica narració que mostra amb sensibilitat el que és viure i créixer, la natura i les seves lleis. Ens descobreix el món, la gent, els perills. I ho fa amb ulls de gos, sense que el gos deixi de ser-ho en cap moment ni acabi comportant-se com un humà. 
Hi ha una magnífica frase que resumeix sàviament el que és créixer: "Començant a caminar, començava a viure." I és que la vida té molt de camí, recorregut, trajectòria. 
Avui dia parlem molt d'ecologia, benestar animal, drets dels animals,...  I aquest llibre en parla amb realisme, permetent valorar-ne comportaments i entendre, per exemple, per què avui s'ha prohibit l'exhibició d'animals en els espectacles de circ. 
I ens fa veure també que la mort forma part de la vida, perquè a la natura els animals més grossos es mengen als més xics i que això ho hem d'entendre com a part de la lluita per la supervivència de moltes espècies. No és crueltat, és supervivència.
Un altre aspecte a destacar de Rovelló és el llenguatge, carregat d'un lèxic ric i exigent per al lector. Potser aquesta exigència allunya joves lectors d'avui dia, però és d'una riquesa extraordinària, que recull amb precisió la saviesa del món pagès i que et fa familiaritzar-te amb termes poc habituals. 
Rovelló és una lectura amena i enriquidora magníficament escrita que t'exigeix però que alhora t'omple d'emocions, reflexions i sensacions plaents. 
No vaig tenir la sort de llegir-lo quan era un nen, però ara us puc dir que val molt la pena l'esforç que et permet gaudir-lo.
A partir de 10 anys i per a tothom. S'agraeix el glossari final on s'expliquen termes sobre les cases, les plantes, els arbres, els estris,... que apareixen al llibre; i que faciliten una millor comprensió del text.



dissabte, 17 de juny de 2017

Un home cau, de Jordi Basté i Marc Artigau

Jordi Basté i Marc Artigau
Un home cau
Barcelona: Editorial Rosa dels Vents, 2017
288 pp
ISBN: 978-84-16430-61-1
PVP: 17.90 € (en paper) - 8,99 € (e-book)

Tinc certes prevencions contra aquells llibres que podríem considerar mediàtics, és a dir, aquells llibres d'autors que aprofiten la seva projecció pública per promocionar un llibre quan arriba Sant Jordi. No es pot generalitzar, però molts són llibres oportunistes que pretenen aprofitar una circumstància en lloc d'aportar alguna cosa nova al panorama del llibre. El fenomen ha anat a menys aquests darrers anys, però encara manté una presència.
A mi m'agrada el Basté que escolto a la ràdio, m'acompanya de bon matí entre les rutines que formen part del meu dia a dia; suposo que com tants i tants ciutadans d'aquest país. El trobo fresc, natural, espontani, que diu el que pensa. El veus com un home del carrer, com podries ser tu, que parla de les mateixes coses que podries parlar tu, i que ho fa de manera directa i sense gaires artificis. I ara que s'ha estrenat en el món de la ficció amb Un home cau, he sentit la curiositat de llegir i valorar la seva aportació. 
És una novel·la negra escrita a quatre mans amb el Marc Artigau, que crec que col·labora al seu programa. Dir que és una novel·la molt barcelonina que transcorre pels seus carrers i restaurants i on el menjar que s'hi cuina també té la seva dosi de protagonisme. Què dir dels seus protagonistes? D'una banda, els membres d'una decadent família de la burgesia barcelonina són a qual més miserable. Gent que hereta la fortuna que ha aixecat el patriarca, però que no en saben fer un bon ús i tenen un comportament egocèntric i mesquí. D'una altra, el detectiu homosexual que investiga la misteriosa desaparició d'un home mentre ell està sopant, i que després és trobat ofegat. 
La narració avança en paral·lel per la banda del detectiu i per la dels membres de la família; i alterna el narrador, que primer és el germà gran i després el mitjà. En general em semblen personatges força plans, dels que se saben algunes coses que fan però poc de les seves motivacions; trobo que estan poc desenvolupats. Em sembla molt discutible el paper que juga l'avi en tota la història. Sabem que l'Oriol és un cocaïnòman que gairebé sempre va colgat de droga; però no sé si això justifica que tingui al·lucinacions amb l'avi i que aquest actuï com un personatge més quan és mort. L'episodi de Medellín també resulta una mica estrany i ficat amb calçador. No sabem gaire res de la Maca (Macarena), aquesta colombiana de la que s'enamora l'Oriol. 
El desenvolupament i desenllaç final de la història té tant de convencional com d'inversemblant. Tens la sensació que hi ha coses que grinyolen i no estan prou treballades. 

El llenguatge, que pretén ser directe i proper a la parla, abusa de paraulotes i algun que altre barbarisme. 
La novel·la posa també damunt la taula un tema de gruix com el de l'eutanàsia, però no en proposa una lectura ni va a fons amb ell. Sabem que l'avi va decidir exercir-la, que el pare també la volia i que el germà gran va facilitar-la. I? Trobo que són coses que si les poses les has de desenvolupar més. 
Crec que el conjunt és força amè i fàcil de llegir. Pot resultar entretingut si vols consumir-lo sense gaires pretensions més enllà del mer entreteniment. Però queda la sensació que podria haver donat molt més de si.

dimecres, 14 de juny de 2017

LIJ - Els invents de la Malvina

André Neves
Els invents de la Malvina
Barcelona: Animallibres, 2016
36 pp.
Col·lecció Àlbums Il·lustrats, 31
ISBN: 978-84-16844-05-0
15,95 €


Crec que aquest àlbum del brasiler André Neves és un gran cant a la creativitat i que conté idees molt potents. Perquè la creativitat no es desenvolupa per art de màgia, és fruit d'unes condicions. Cal disposar d'un espai obert a l'experimentació, d'un ambient receptiu a les idees, fins i tot a les més inversemblants; i temps. Perquè el que finalment alimenta la creativitat és l'experiència. Aprenem del fem, tant si ho fem bé com si ho fem malament. El fracàs no hauria de ser frustració sinó una porta oberta al canvi. Canviar, ajustar,...; perquè el proper cop surti millor. 
Inventar per divertir-se, per sentir-se millor; inventar per trobar solucions. 
Cal destacar també el treball d'il·lustració de l'autor, que reflecteix el seu estil habitual, i que és ple de detalls d'allò més imaginatius que enriqueixen la lectura del text i també permeten un treball a l'aula, tant a nivell de llengua com d'expressió artística.
A partir de 6-7 anys.


dilluns, 12 de juny de 2017

LIJ - Ara em dic Joana

Jessica Walton; Dougal MacPherson (il·lustrador)
Ara em dic Joana
Barcelona: Animallibres, 2017
36 pp.
Col·lecció Àlbums Il·lustrats, 34
ISBN: 978-84-16844-24-1
PVP: 15,95 €


Més enllà del seu encert hi ha llibres que caldria qualificar de valents perquè ajuden a canviar la mirada de la societat sobre determinats temes. Crec que ens trobem davant d'un d'aquests llibres, que aborda des d'un títol ben explícit el tema de la transsexualitat i la identitat sexual; que cada cop és més vista com un dret de les persones a viure d'acord a com senten el seu cos. És un tema sensible que cal saber tractar amb delicadesa i aquí l'autora ho fa des d'un respecte total mostrant que el canvi no afecta en absolut l'amistat dels protagonistes. Res canvia perquè del que es tracta és de que la Joana sigui feliç. I si la Joana està més contenta els seus amics també ho estan, perquè el que volem és que aquelles persones que més ens importen, els nostres amics, siguin feliços. Què importa que sigui nen o nena?
És una idea simple però de molt calat. Crec que la qualitat més important d'aquest àlbum és que permet tractar aquest tema amb els més petits ja sigui des de casa o des de l'escola. Perquè com a pares o com a mestres tenim molta feina a fer per a trencar estereotips i aconseguir en el futur uns ciutadans més respectuosos amb tothom.

dissabte, 10 de juny de 2017

LIJ - Mama, vull que siguis com un elefant!

Cinta Arasa; Marta Montañà (il·lustradora)
Mama, vull que siguis com un elefant!
Barcelona: Animallibres, 2017
64 pp.
Col·lecció La Formiga blanca, 78
ISBN: 978-84-16844-19-7
PVP: 8,95 €


Sovint vivim atrafegats, atrapats en una espiral de presses. I la pressa es va apoderant de nosaltres fins a omplir-nos d'insatisfaccions i neguits. D'això tracta aquest magnífic relat, que ens proposa una estimulant reflexió sobre les prioritats a la vida. 
En Ferran és un nen simpàtic i rialler que pateix les presses de la seva mare. Aquestes presses li impedeixen gaudir de les coses que formen part de la seva quotidianitat. Un dia el seu tiet, tornant d'un viatge, li regala un elefantó i li explica que els elefants sempre fan les coses xino-xano i que per tant, primer, han de fer les coses més importants, com ara estar amb els amics i la família, perquè el que més necessiten és companyia. 
I és que a la societat hi ha força implementada la dèria d'estar ocupats permanentment per mirar d'aprofitar al màxim el temps, com si ens fes por enfrontar-nos al buit de la nostra solitud. I al final veiem que els petits acaben tenint unes agendes tant o més atapeïdes que els adults. Ens ho hem de fer mirar. Perquè els nens també necessiten temps per a ells mateixos, per jugar, per passar amb les persones que els són més properes o senzillament per a no fer res. Els fills requereixen temps, el nostre. I han de ser la prioritat. Em quedo amb una gran frase d'aquest llibre: "... el temps s'ha de guardar per a les coses importants de debò. I la resta, es fan si en queda, de temps."
Com no podria ser d'altra manera, el to del llibre és amable, però això no li impedeix plantejar amb atractiu i delicadesa un tema de gran actualitat sobre el qual tothom hauria de reflexionar. 
A destacar també el treball d'il·lustració de la Marta Montañà, que aporta un cromatisme viu, expressiu i equilibrat al relat i fa de la lectura una experiència ben agradable.
Per a primers lectors a partir de 6 anys.

divendres, 9 de juny de 2017

La Ilíada, d'Homer


Homero
La Ilíada (traducció al castellà en vers i edició d'Emilio Crespo Güemes, revisada per Carlos García Gual)
Madrid: Editorial Gredos, 
652 pp.
Biblioteca Clásica Gredos, 150
P.V.P.: 35€


Quan es parla del que cal estudiar a l'educació obligatòria és habitual trobar opinions que menystenen la història de la literatura. Es considera que és un saber memorístic que pot trobar-se en qualsevol obra de referència sobre el tema i que no motiva cap a la lectura, que sembla ser el gran objectiu quan es parla de literatura. Segurament, totes les parts tenen una part de raó; però penso que cal reivindicar una visió de conjunt sobre obres, estils, tendències i temes; que hauria de formar part de tot allò que hauria de saber una persona mitjanament culta. Com en tot, cal saber trobar un punt d'equilibri, i són necessàries les adaptacions de clàssics que acostin les obres als nous lectors; però no hauríem de viure d'esquena a tot allò que explica el que som.
He agafat La Ilíada quan he arribat a una certa maduresa com a lector i no em sap greu dir que han passat més de quaranta anys des que vaig saber de la seva existència fins que m'he decidit a llegir-lo. Durant molts anys l'he tingut en un prestatge amb la consciència que era un deure pendent perquè era un punt de referència de la cultura que comparteixo. I crec que és degut a la visió que em va donar haver estudiat història de la literatura el fet d'haver viscut tots aquests anys amb la consciència que era important i necessari llegir-lo en algun moment de la meva vida.
I això és el que he fet aquesta primavera del 2017, decidint-me per l'edició d'Editorial Gredos.
La Ilíada és un poema èpic, és a dir, dedicat a cantar gestes heroiques. I en molts moments no deixa de ser un relat bèl·lic, de sang i fetge, amb escenes de gran plasticitat on es descriu la mort dels combatents; però en ell ja trobem trets consubstancials a la condició humana. Suposo que és per això pel que ha esdevingut un clàssic de referència. Intentaré explicar quins són.

D'una banda l'afany de notorietat, de fer coses per les que ser reconegut i valorat pels altres, fins i tot arribant al sacrifici. El món és ple d'herois en els més variats àmbits que cerquen aquesta notorietat amb vocació més o menys altruista, però gairebé sempre amb el desig íntim de ser reconeguts. La condició humana està molt impregnada d'un sentit de l'honor que ens fa cercar més o menys conscientment aquest reconeixement i a actuar per a no desmerèixer-lo.
Lligat al tema anterior hi ha el de la predestinació de l'ésser humà, la condició tràgica de la vida. Sabem que hi ha unes lleis de vida que ens menen inexorablement cap a la mort i potser per això cerquem trobar-hi un sentit i aquest desig d'honors.
L'altre gran tema de La Ilíada és la importància de l'amistat en les nostres vides. L'amistat és vincle i ens omple. Ens fa sentit com els éssers socials que som. Aquil·les activa el seu desig de venjança quan perd el seu amic Pàtrocle. I aquí veiem com els humans tenim integrat un sentit de la justícia que ens porta a actuar quan creiem que s'ha vulnerat. L'altre gran tema de La Ilíada és la ira. La ira d'Aquil·les contra Hèctor i els troians per la mort de Pàtrocle. I és que els humans de vegades actuem moguts per la ira, que quan ens domina ens pot fer actuar amb violència i crueltat. Però també moltes vegades actuem moguts per la compassió, que treu els nostres millors sentiments. Resulta revelador el darrer cant, quan Aquil·les, que fins aquell moment s'ha mostrat cruel i venjatiu, s'entendreix amb en Príam, el pare d'Hèctor, i li permet recuperar el cos del seu fill Hèctor per a que pugui acomiadar-se d'ell i enterrar-lo.
Sorprèn el paper que juguen els déus en aquest relat, que és anterior a l'aparició de les religions monoteistes. Veus que hi ha una necessitat de confiar en alguna cosa quan et veus superat per les circumstàncies. I els déus, que són antropomorfs, no envelleixen i adopten la figura humana, fiquen el nas en els diferents afers, fan de mitjancers i intervenen per influir en les decisions dels protagonistes i aconseguir allò que consideren just. Això sí, sempre poderosos i amos del destí.
Els cants de La Ilíada se centren en un episodi de la guerra de Troia, que se situa al voltant del 1200 a.C. I durant molts anys van tenir una transmissió oral. El llibre no va ser escrit fins que va ser possible una transcripció, aproximadament uns 500 anys després. Sembla que la guerra va començar per les diferències sobre com repartir un botí. I quan acaba el llibre la guerra encara no s'ha acabat. Només hi ha una treva per a l'enterrament d'Hèctor i sembla que la cosa continuarà.
El llibre aporta algunes informacions sobre les armes, els carruatges, les naus, les celebracions, els materials amb els que es treballava, estris,.... però no és un llibre històric que et permeti conèixer grans coses sobre aquella època. El gran tema, com he dit més amunt, són els trets i les passions que configuren la condició humana.
Els llibres sempre poden dir coses noves, però llegint La Ilíada t'adones que els temes són poc novedosos, que tot està dit o inventat. Llegir-lo m'ha suposat un esforç, però l'he gaudit i he tingut la sensació d'haver acomplert un deure lector pendent. Val la pena llegir els clàssics. Hi trobem allò que és perenne i no es rovella, allò que justifica la seva importància. I és un valuós exercici establir comparacions entre allò que es va escriure fa anys i el que hem conegut en el nostre temps.

dissabte, 18 de febrer de 2017

Notícia de Catalunya, de Jaume Vicens i Vives

Jaume Vicens i Vives
Notícia de Catalunya
Barcelona: Edicions Destino, 1954 (5a edició de setembre de 1975)
Col·lecció El Dofí
232 pp.

Quan estudiava a la universitat recordo que em van fer llegir Notícia de Catalunya (titulat inicialment Nosaltres els catalans), de Jaume Vicens i Vives; un títol fonamental per a entendre un tret fonamental de la nostra manera de ser i entendre la política, com és l'esperit pactista i el que som com a comunitat nacional. I ara, gairebé quaranta anys després, en una època de fortes tensions entre Catalunya i el govern de l'Estat, he sentit necessitat de tornar-lo a llegir per a valorar-ne la vigència. 
He de dir que ara m'ha semblat una obra de lectura tan necessària com quan va ser escrita fa més de seixanta anys, d'una modernitat i vigència absolutes. 
Llegint determinats paràgrafs tens la sensació que servirien per analitzar i entendre fets de l'actualitat política del 2017. És el mateix però amb d'altres protagonistes. I et dius: com pot ser? Tan poc hem canviat? Tan poc hem après de la història viscuda?
Vicens Vives, optimista, creia que era un error pensar que som així i sempre serem així. Pensava que teníem marge per a esmenar errors del passat, que era un problema en part cultural, que amb més coneixement de la història i formació seríem capaços d'evitar caure de nou en els conflictes i enfrontaments que tant ens han fet patir en el passat.
I no. Han passat més de seixanta anys des que va ser escrit el llibre en plena dictadura franquista i tornem a ser en el mateix lloc, en ple xoc de trens, en un nou episodi de "rauxa". I potser no és el moment de fer pronòstics pessimistes sobre el que s'esdevindrà, ja ens ho trobarem; però ben segur que després de tot això vindrà una nova fase de redreçament. I suposo que anirem encadenant episodis d'aquestes característiques fins no sé quan. 
I això em fa admirar profundament el rigor i la precisió de les seves anàlisi i dels seus estudis, l'encert i la finor de les seves afirmacions, el caràcter premonitori que tenen sobre l'esdevenidor del país.

Vicens afirmava la necessitat de saber qui hem estat i qui som; com ha sorgit la mentalitat que ens caracteritza; i ho afirmava com una necessitat comuna dels catalans, però també de la resta d'espanyols; per poder bastir projectes de futur. Ell creia en una idea oberta d'Espanya, capaç de sumar voluntats i d'incorporar el que Catalunya pogués aportar-hi per modernitzar-la i fer-la millor. Creia que si Espanya anava bé s'evitarien episodis traumàtics del passat. I malgrat la fi degradada per la corrupció del pujolisme, la política catalana d'aquests darrers trenta-cinc anys està molt marcada pel pactisme català i aquest esperit de Vicens: estabilitat política a Madrid a canvi de desenvolupament nacional a Catalunya. I durant alguns anys el peix al cove ha tingut aspectes positius. Ara, amb els ponts trencats, amb un enfrontament obert sense marxa enrere els qui guanyen són la inestabilitat i la incertesa que amenaça el futur.

Crec que Vicens Vives era un home pragmàtic i d'esperit integrador; i si visqués ara no sé en quin bàndol estaria; però ara ja fa més de seixanta anys, des de la historiografia, volia aportar el seu punt de vista per afavorir un coneixement de base científica de la nostra identitat; perquè creia en el valor de la cultura i la formació. Era conscient que les seves afirmacions només eren una part de la veritat, que calia el que també poguessin dir-ne sociòlegs, economistes, crítics literaris, filòlegs,... perquè sabia que també tenien coses a dir sobre el que impulsa els batecs més ocults de la nostra ànima com a poble.
Però fa que t'arribin com a lector uns valors, uns trets que s'han manifestat en la manera de fer al llarg dels segles.
Els catalans som feiners, previsors, constructius, pragmàtics, capaços de trobar bones fórmules per harmonitzar interessos públics i privats; assenyats en el sentit de treballar pel que és just, convenient i correcte; mesurats,... I amb aquest esperit vam impulsar la nostra expansió per la Mediterrània durant l'Edat Mitjana, respectant sense imposar, arribant a acords que fossin bons per a tothom. La política com la recerca del bé comú. I això és molt bo. 
El llibre conté pàgines reveladores interessantíssimes. Per exemple quan fa referència a la Corona catalano-aragonesa, sobre la qual Vicens té estudis que encara avui són tota una referència. Hi afirma que és l'únic intent reeixit de fer alguna cosa amb cara i ulls dins l'àmbit de la Hispània i critica els intents de determinats historiadors de desvincular-lo d'Aragó per a presentar-lo només com una fita catalana.
Resulten també molt reveladores les pàgines que dedica a l'anàlisi de les relacions dels catalans amb el poder (el que ell anomena Minotaure). Hi afirma que els catalans som més rebels (en el sentit que protestem contra tot allò que considerem injust o insuficient) que revolucionaris; i que malgrat haver fet un acostament a Castella en un moment donat de la nostra història, no ens vam sentir còmodes amb l'estat que van impulsar, i que sempre hem tendit a rebutjat un estat que hem percebut com aliè, insensible, ineficaç i més aviat irrecuperable. I que potser per això s'ha simpatitzat amb el bandolerisme, l'anarquisme i l'incompliment de lleis que es perceben injustes i d'un poder aliè. 
En definitiva, Notícia de Catalunya és un llibre ple de pàgines sucoses i reveladores que cal llegir amb deteniment i que encara avui aporten llum a l'anàlisi i la comprensió de l'actualitat.
Crec que hauria de ser lectura obligatòria per a la classe política i és d'aquells títols imprescindibles per la seva vigència per a entendre les essències de la manera catalana de fer, i d'entendre el món, que només s'explica per la nostra història.  
Com diria en Marc Ribas, el presentador del Cuines de TV3: Brutal!

dijous, 5 de gener de 2017

El millor regal

Es parla de reduir la seva presència en els plans d'estudi, però en Jaume Cabré (1948) també és dels que ho té clar: 


"La literatura és sempre un regal de l'escriptor al lector. És una eina de formació de l'individu, un instrument d’ajut a la introspecció, a més d’una font de plaer. Que ningú no ens la tregui dels plans d’estudi."

(De l'article Petrarca, publicat a l'Ara el 27 de novembre de 2016)