dissabte, 25 de novembre de 2017

LIJ - Estels Vermells, de Flavia Company

Flavia Company; Jorge del Corral (il·lustrador)
Estels Vermells
Barcelona: Animallibres, 2017
Col·lecció La Formiga Groga, 81
96 pp.
ISBN: 978-84-16844-41-8
PVP: 8,75€

Estels Vermells m'ha semblat una bellíssima història, curulla de sentiments, que permet enriquidores lectures. 
En Gerard és un ocell que no ha après a volar perquè ha crescut en una família d'esquirols (que lògicament no poden ensenyar-li allò que no saben fer) i on mai li ha faltat l'estima dels que li han fet de pares i germans. Una formiga voldrà portar-lo fins a l'escola de vol d'un conegut falcó perquè l'ensenyi a volar. No us explicaré res més per a no fer-vos un spoiler del llibre, que ofereix algunes sorpreses. 
Em quedo una vegada més amb la reflexió que planteja el llibre sobre el concepte de família al voltant dels sentiments que la sustenten. Qui són els autèntics pares? Sens dubte els qui estimen i fan créixer i desenvolupar amb el seu amor i el seu exemple.
El treball d'il·lustració de Jorge del Corral ofereix en tot moment un eficaç suport a la narració.
Una suggeridora lectura del tot recomanable per a nens i nenes a partir de 8 anys.

dijous, 16 de novembre de 2017

LIJ - La bruixa, la filla i el llop, de Jean Leroy i Matthieu Maudet

Jean Leroy; Matthieu Maudet (il·lustrador)
La bruixa, la filla i el llop
Barcelona: Animallibres, 2017
Col·lecció La puça d'Animallibres, 2
40 pp.
ISBN: 978-84-16844-45-6
PVP: 7,50 €

La bruixa, la filla i el llop és una atractiva narració per a primers lectors que planteja algunes qüestions de força interès. 
Una nena filla d'una bruixa estableix amistat amb un llop. Aquest els ofereix caçar el menjar que necessitin a canvi que li cuinin i li donin una part. 
I això m'ha semblat molt interessant. És important que els infants s'adonin que pactar suposa oferir tu alguna cosa a canvi de la que t'ofereixi l'altra part. És entendre el que necessita l'altre i donar valor al que tu pots oferir. Desenvolupar l'empatia, en definitiva. 
A la narració la protagonista passa per una situació de perill que fa que la mare i el llop actuïn conjuntament per salvar-la; i això la porta a descobrir un nou "pare" que no té. 
M'ha interessat aquest concepte de família que es desprèn de la lectura del conte. La família com a grup de persones que s'estimen per damunt del vincle que tinguin entre elles. 
Per si això fos poc el llibre compta amb un treball d'il·lustració molt destacable que imita les ombres xineses i que el dota d'una gran expressivitat. 
El conjunt resulta molt recomanable per a nens i nenes a partir de 5-6 anys que ja comencin a llegir per si sols.

dissabte, 11 de novembre de 2017

LIJ - El llarg viatge de Nanuq, de Toni Caro

Toni Cabo
El llarg viatge de Nanuq
Barcelona: Animallibres, 2017
Col·lecció Àlbums Il·lustrats, 37
38 pp
ISBN: 978-84-16844-38-8
PVP: 15,95€

El llarg viatge de Nanuq és un àlbum il·lustrat preciós que reflecteix amb gran sensibilitat i mestria el que suposa créixer i fer-se gran. En Nanuq és un osset blanc que fa dies que no veu a la seva mare. Un dia descobreix uns rastres vermellosos sobre la neu (i penses que ja no cal mostrar res més, que ja n'hi ha prou per donar a entendre el que pot haver passat) i decideix emprendre un viatge. Prepara una maleta amb el que ell considera el més valuós de les seves possessions i marxa. 
El viatge que emprèn esdevé una bella al·legoria sobre la vida, sobre el que té de recorregut i de descoberta, però també de pèrdua. 
L'àlbum guarda una emotiva sorpresa final que el fa més rodó. 
M'ha agradat molt i el recomano a tothom, especialment a tots els nens i nenes a partir de 5-6 anys. 
Aquesta obra va rebre el I Premi Internacional Enric Solbes d'Àlbum Il·lustrat que es concedeix dins dels Premis Literaris Ciutat d'Alzira.

divendres, 10 de novembre de 2017

LIJ - La vida dels Miniherois, d'Olivier Tallec

Olivier Tallec
La vida dels Miniherois
Barcelona: Animallibres, 2017
Col·lecció Àlbums Il·lustrats
54 pp.
ISBN: 978-84-16844-44-9
PVP: 13,95€

Olivier Tallec ja ens va sorprendre fa un temps amb aquella suggeridora faula titulada Feliu, rei de les ovelles, comentada en aquest mateix blog. I sembla que els seus treballs es van caracteritzant per plantejar qüestions que van més enllà de les seves històries.
En aquesta ocasió ironitza sobre el món dels Superherois per a fer-nos adonar de la riquesa i la singularitat que hi ha en la vida de cadascú de nosaltres. I és que de vegades pensem que hi ha gent amb vides apassionants, on tot és excepcional; però en tota persona també hi ha moments per a l'avorriment o moments de coses que preferiríem no haver de fer. La quotidianitat és la regla i la sorpresa o l'extraordinari és l'excepcionalitat. No som com Superman. I el que sí hi ha és un munt de "Miniherois" d'allò més semblants els uns als altres.
Això és el que reivindica amb senzillesa aquest nou àlbum il·lustrat d'Olivier Tallec, la singularitat i la vida que hi ha en cadascun de nosaltres.
De ben segur que cada nen i nena que obri les pàgines d'aquest àlbum acabarà descobrint-se i pensant que el món és ple de Miniherois com ell o ella.
Per a nens i nenes a partir de 4-5 anys.

divendres, 3 de novembre de 2017

LIJ - Amor a la vida i altres relats, de Jack London


Jack London; Enrique Breccia (il·lustrador)
Amor a la vida i altres relats
Col·lecció Clàssics Universals
Barcelona: Editorial Bambú (Ed. Casals), 2009
224 pp
ISBN: 978-84-8343-076-7

Jack London va tenir una vida breu però intensa. La seva vida va estar plena de situacions difícils a nivell personal i el destí el va dur a viure durant un temps en el món dels buscadors d'or i dels caçadors de pells a Alaska. Fruit de les seves vivències, del que va viure, veure o escoltar, ens ha deixat uns relats magnífics que amaguen petites lliçons de vida. Val a dir que m'han agradat moltíssim. 
Són relats on predominen les situacions límit, perilloses, i on els protagonistes lluiten fins al límit de les seves forces per la supervivència en condicions inhòspites, hostils i de gran dificultat; d'igual a igual en una natura que mostra la seva força i majestuositat.
Hi ha acció, però també hi ha vida, mort i humanitat.
Són relats àgils i llegidors que et porten a reflexionar sobre aspectes de la vida ("Perquè aquell dia em vaig fer molt savi....i vaig saber que no és per diners que l'home ha de viure, sinó per una felicitat que cap home no pot donar, ni comprar, ni vendre, i que no s'aconsegueix amb tot el valor i tots els diners del món").
Trobo que són lectures d'allò més adients per adolescents que haurien de trobar el seu lloc entre les lectures recomanades i/o obligatòries de Secundària. Se'ls hi pot treure molt suc.
L'edició que he tingut a les mans m'ha semblat magnífica. Compta amb unes il·lustracions que embelleixen les narracions i un apèndix que permet contextualitzar perfectament l'autor i l'obra sense resultar feixuc. 
No puc més que recomanar-lo a tothom i esmentar que pot ser una bona lectura per a nois i noies a partir de 12-13 anys.

dissabte, 12 d’agost de 2017

Seguint les passes dels almogàvers, de Gregorio Luri

Gregorio Luri
Seguint les passes dels almogàvers. De Blanquerna a Shipka, un viatge a peu
Barcelona: Editorial Mediterrània, 2014
216 pp + 16 pp de fotos
ISBN: 978-84-9979-256-9

De Gregorio Luri, aquest navarrès resident a El Masnou des de fa una pila d'anys, llegeixo regularment els seus articles a la premsa sobre temàtica educativa. Com a pedagog també és un rostre recurrent als mitjans quan cal analitzar temes o polèmiques que afecten al món educatiu. Comunica bé i es fa llegir o escoltar amb interès. Però, és clar, el tenia ubicat en temes d'educació. Per això m'ha sorprès veure'l signar aquest llibre de viatges. No el feia en un llibre així. 
És el relat d'un viatge a peu que s'inicia al barri de Blanquerna a Istanbul i s'endinsa en els Balcans per terres búlgares fins a Shipka, seguint més o menys la ruta que devien seguir els almogàvers comandats per Rocafort perseguint els alans per a venjar la mort de Roger de Llúria. I et preguntes: com és que ha tingut curiositat per anar a raure en aquell cul de món i caminar per aquelles rutes apartades dels circuits turístics més habituals? Quina ha estat la seva motivació? En el llibre t'ho explica. Resulta que anys enrere, cap al 2000, va comissariar una exposició sobre la cultura tràcia a Barcelona. Va visitar la zona i fruit dels seus contactes i de la descoberta de la connexió d'aquells territoris amb els almogàvers, es devia plantejar fer aquest viatge a peu.
Qui van ser els famosos almogàvers? Doncs ni més ni menys que un exèrcit de mercenaris especialment sanguinari, orgullosos del seu origen a la Corona d'Aragó, que actuava per la Mediterrània durant l'Edat Mitjana, i que va estar al servei de l'Imperi Bizantí (que era l'Imperi Romà d'Orient), que tenia la capital a Constantinoble (l'actual Istanbul). El seu cap més conegut va ser Roger de Flor. Sembla que Roger de Flor va ser assassinat fruit de les lluites de poder que es movien en aquells territoris i que els seus van decidir venjar-lo. Amb aquest rerefons històric Gregorio Luri concreta les etapes que necessita per cobrir a peu amb la seva dona la ruta que van seguir probablement els almogàvers. Blanquerna és avui un barri pobre i perillós d'Istanbul i el recorregut per terres búlgares passa per un territori empobrit pel passat recent i d'una certa complexitat ètnica. Luri va farcint el relat del recorregut amb abundant documentació històrica, rondallística i arqueològica; les anècdotes pròpies que genera tot viatge i reflexions de caire més existencial, que potser per a mi són el més interessant del llibre.
Es llegeix amb interès i t'adones que la meta de cada vida és el camí que et traces per a viure-la. És definir les motivacions que li donin un sentit, que per a cadascú seran diferents. La vida és una experiència, i cadascú l'ha de saber omplir del que li sigui més plaent, perquè és el que quedarà del nostre pas pel món. 
Aquest llibre formava part del meu lot de supervivència d'enguany. Es va publicar fa tres anys i he tingut l'honor de ser el primer que passejava per les seves pàgines.

dimarts, 1 d’agost de 2017

Dos amics de vint anys, de Sebastià Alzamora

Sebastià Alzamora
Dos amics de vint anys
Barcelona: Editorial Proa, 2013 (2a edició)
Col·lecció A tot vent, 594
216 pp.
ISBN: 978-84-7588-398-4
PVP: 17.90 €


Dos amics de vint anys novel·la la relació entre Salvador Espriu i Bartomeu Rosselló-Porcel amb motiu del centenari del seu naixement (ambdós eren nascuts el 1913). El 2002 es va fer una exposició a Barcelona sobre la seva relació i aquesta novel·la n'ha manllevat el títol. 

Està molt ben documentada i ens parla del que els va unir des que es van conèixer en l'àmbit estudiantil, de la gent que van conèixer i tractar, i també del que els va fer discrepar. Tot en un breu període de pocs anys, que van ser intensos, fins a la prematura mort d'en Tomeu al Sanatori del Brull la nit de Reis de 1938 per tuberculosi quan només tenia vint-i-quatre anys. 


El període que comprèn la narració va estar ple de convulsions polítiques, canvis de règim (la fi de la monarquia d'Alfons XIII, la II República, el 6 d'octubre, la Guerra Civil,...), debats culturals, fascinacions ideològiques,... I tot això va apareixent al llibre amb uns diàlegs ben travats que donen consistència a la relació entre els protagonistes, que es professen amistat i admiració mútua malgrat ser personalitats fins a un cert punt antagòniques (un Rosselló-Porcel loquaç, extravertit, vital, seductor, un punt histriònic, però també voluble; i un Espriu contingut, tímid i amant de l'ordre). 

No sé si a hores d'ara Espriu i Rosselló-Porcel són gaire llegits més enllà del cercles acadèmics, però és necessari i cal valorar que hi hagi obres que en facilitin l'acostament, que ens facin saber coses de les seves vides i les seves obres. 
Destacaria també d'aquesta novel·la la visió que es dóna de l'amistat. No només som amics dels que pensen com nosaltres. Ho som sobretot d'aquells en que hi trobem complicitats i respecte.

dilluns, 24 de juliol de 2017

La peculiar tristesa del pastís de llimona, d'Aimee Bender

Aimee Bender
La peculiar tristesa del pastís de llimona
Barcelona: Editorial Empúries, 2011 (Grup Editorial 62)
Col·lecció Narrativa, 399
304 pp.
ISBN: 978-84-9787-733-6
PVP: 19,90€

Us imagineu que els aliments poguessin expressar sentiments? Que tastant un aliment poguéssim saber coses de les persones que l'han elaborat? Doncs amb aquesta premissa juga Aimee Bender, una professora d'escriptura creativa a la Universitat del Sud de Califòrnia, per desenvolupar la trama de La peculiar tristesa del pastís de llimona, un títol atractiu i llaminer que deixa entreveure quelcom original i diferent. 
De què va, doncs, aquesta novel·la? Doncs del retrat d'una aparentment feliç família americana de classe mitjana, de la peculiar tristesa i insatisfacció que impregna les seves vides, d'aquell punt amargant que no et deixa sentir plenament realitzat o que t'aboca directament a la infelicitat. És una família de "rarets", de persones que o bé amaguen coses, o bé tenen dificultats per a comunicar-se i relacionar-se amb normalitat amb el seu entorn. 
No és un retrat agre ni corrosiu, sinó que pot llegir-se sense patiments ni angoixes, fet de pinzellades, que et fan adonar de tot allò no plenament reeixit que pot haver-hi a la vida de les persones. 
Trobo que enceta coses que no acaba de desenvolupar. Per exemple, en Joseph, el germà de la protagonista sobre la que gira la veu narrativa, ja es veu que fa rareses. Podríem pensar que es algú que pateix Síndrome d'Asperger o bé que es mou dins els Trastorns de l'Espectre Autista; però malgrat ingressos hospitalaris, misterioses desaparicions i valoracions per part d'especialistes, no en sabem el per què. 
La mare té problemes d'insomni, fa coses peculiars, canvia de feines i finalment té una aventura amb un company de la feina. Suposo que tot això és per justificar que també busca sentir-se realitzada d'alguna manera. 
La mateixa Rose, la protagonista narradora, també té problemes per expressar els seus desitjos i compta amb el peculiar poder d'endevinar coses a partir del menjar (que sembla que li ve de l'avi patern, que també endevinava però en el seu cas a partir de les olors) i tampoc saps si acaba formalitzant una relació amb el noi amb el que comença a sortir. 
El pare té una fòbia estranya als hospitals. 
Hi ha una àvia a la que no van a veure mai i que només els envia amb coses usades i sense massa sentit. 
Dic tot això perquè aquesta novel·la està feta de pinzellades sobre tots aquests personatges i la seva quotidianitat amb alguns tocs fantàstics; i malgrat el dramatisme d'algunes situacions, com les que envolten al germà, es pot llegir gairebé esbossant un somriure. 
He de reconèixer que m'ha costat connectar-hi, que no li he trobat allò que et fa engrescar en una lectura.
Trobo que una novel·la t'ha de sacsejar una mica, aportar-te coses i aquí tot és molt difús. Em sembla més un exercici d'estil (que deu tenir a veure amb la feina de l'autora) que mostra cosetes que no pas una narració amb trempera que et porti a un punt culminant. 
D'altra banda tinc algunes prevencions davant els que volen trencar estilísticament amb les convencions narratives. Aquí ens trobem amb que s'ha prescindit dels guionets que identifiquen els diàlegs. És per potenciar el monòleg interior de la protagonista? Fa guanyar alguna cosa de cara al lector? Jo trobo que l'únic que li aporta és una certa feixuguesa i alguna que altra dificultat per identificar el que estàs llegint.
En definitiva, és una novel·la que ens parla de la vida i de les relacions familiars, de les seves insatisfaccions, dels aspectes que la fan poc desitjable; però que només recomanaria als degustadors d'exercicis d'estil narratiu.


dijous, 20 de juliol de 2017

Haikú


Que res destorbi
els bells sons que desperten
una nova albada.

dimecres, 19 de juliol de 2017

Il dolce far niente

Associo el temps lliure de les vacances a la desconnexió. Necessito trobar tranquil·litat i temps morts per a fer que les coses flueixin sense presses sense dependre del rellotge i així poder-me deixar sorprendre pel que em deportin els dies. Diria que això és justament el contrari de cap on ens porten les dinàmiques actuals. Sembla com si calgués fer moltes coses, omplir el temps i no permetre que disposem de temps morts. La idea de productivitat i rendibilitat que domina en el món econòmic i de l'empresa portat al lleure. Les conseqüències les tenim a la vista. Estem impregnats d'una por a l'avorriment que ens mena a fer diferents activitats per a evitar sentir el possible buit de no fer res. "Cal aprofitar el temps!" I després et trobes amb que alguns d'aquests hiperocupats et diuen que no poden llegir perquè no tenen temps. 
Potser per això trobo tan encertada aquesta expressió italiana que ja forma part de les frases fetes que utilitzem habitualment: Il dolce far niente, la dolçor de no fer res. Perquè et predisposa a gaudir intensament de les coses que t'agraden, recuperant el ritme calmat que has anat perdent durant la resta de l'any. 
La desconnexió és reparadora, t'omple d'energia i vitalitat. L'estrès tensa i esgota. Per això trobo necessari que sapiguem escoltar el nostre cos i proporcionar-li allò que necessita. 
Mentrestant seguiré gaudint d'uns reparadors dies en contacte amb la natura, gaudint dels seus sons i del silenci, passejant, nedant i llegint. Il dolce far niente.

diumenge, 16 de juliol de 2017

LIJ - Àvia, ja sé que has oblidat el meu nom, de Jaume Cela

Jaume Cela; Jordi Vila Delclòs (il·)
Àvia, ja sé que has oblidat el meu nom
Barcelona: Animallibres, 2017
Col·lecció La Formiga, 80
72 pp.
ISBN: 978-84-16844-18-0
PVP: 8,95 

El títol resulta ben explícit i ja ho diu gairebé tot. És un granet de sorra més en la comprensió i l'acceptació d'aquesta dura realitat social que és l'Alzheimer. I curiosament, Alzheimer és una paraula que no apareix ni una sola vegada en el text. 
Té alguns elements que el fan original. Adopta la forma d'un poema informal que un nen de deu anys que acaba 4t de Primària adreça a la seva àvia malalta que està en una residència. I és un text que s'adreça a les emocions. Més que dir grans coses sobre l'Alzheimer cerca, des d'una profunda estimació i respecte cap a la persona afectada, sensibilitzar i estimular la comprensió i l'acceptació del que representa patir aquest trastorn. 
Com a societat tenim un llarg camí a recórrer en la comprensió, el reconeixement i el respecte de tot allò que ens fa diversos. Avancem com a societat quants més drets sabem reconèixer i com més aprenem a canviar la mirada amb la que observem determinades realitats. 
Llibres com aquest d'en Jaume Cela ens hi ajuden. 
Amb l'adquisició d'aquest llibre es col·labora en la Fundació Pasqual Maragall per un futur sense Alzheimer.

dissabte, 15 de juliol de 2017

Deixar-te sorprendre

Sempre trio el que vull llegir a cada moment. Trio en funció del moment, de les circumstàncies personals, de les ganes,... Perquè no sempre hi ha les mateixes ganes de llegir. Hi influeix el cansament, les ocupacions, el temps disponible,... I tot això junt pot fer que triïs una cosa o una altra, o que la lectura d'un llibre es dilati en el temps. 
Val a dir que, en general, l'estiu i les vacances faciliten les coses, perquè ens ofereixen, entre d'altres circumstàncies, el temps per a fer-les possibles. Temps i voluntat són la combinació perfecta per a la lectura. 
Dic tot això perquè les biblioteques aprofiten la predisposició dels lectors i les condicions afavoridores de les vacances per oferir (parlo de les biblioteques de Manresa, que és on visc) els Lots de supervivència. I aquest és el moment de l'any en que em deixo sorprendre i cedeixo la meva capacitat i el meu dret de triar lectura a les bibliotecàries i els bibliotecaris que els preparen. Perquè en un lot s'hi troben un total de nou referències del fons de la biblioteca (dues revistes, dos DVDs, un CD i quatre llibres: dues novel·les, un llibre de viatges i un altre de l'àmbit de la vida sana), amb prou varietat com a per a satisfer un públic ampli. 
Agafar un lot és un gest de suport a la tasca que duen a terme les biblioteques i a les moltes i variades iniciatives que impulsen per afavorir i dinamitzar la lectura. Però també és una manera de descobrir obres que potser d'altra manera no llegiria i que pel fet d'haver agafat el lot m'imposo de llegir. 
La quantitat de llibres que tinc per llegir supera amb escreix les possibilitats de la meva limitada vida, però tot i així m'agrada anar regularment a la biblioteca i deixar-me sorprendre per alguna cosa que em cridi l'atenció.
Deixeu-vos sorprendre per alguna cosa del que us ofereixen les biblioteques. Bon estiu i bona lectura!

dimecres, 12 de juliol de 2017

LIJ - Quin temps farà demà?

Teresa Brosera i Jordi Playà; Javier Lacasta (il·)
(Adaptació de Tina Vallès)
Quin temps farà demà? Descobreix els secrets de la metereologia
Barcelona: Animallibres, 2016
Col·lecció La tortuga Setciències,8
96 pp.
ISBN: 978-84-16844-06-7
PVP: 8,95€

Quin temps farà demà? és un llibre de títol ben explícit que es mou a mig camí entre la narració i el llibre de coneixements. I és que a partir d'una anècdota mínima (dos amiguets de l'escola que volen celebrar la festa d'aniversari i no saben si celebrar-la a dins de casa o al parc) endinsa els nens en el món de la metereologia a partir d'unes nocions bàsiques fàcilment assimilables i proposant-los la construcció, de manera senzilla i casolana, dels aparells que fan servir els metereòlegs per ajudar-se en les prediccions. 
Llegia l'altre dia a la premsa un article que debatia sobre els deures a l'estiu, i hi havia qui afirmava que els deures no haurien de ser tasques repetitives sinó tasques que connectessin els coneixements amb la realitat, que els fessin funcionals. Crec que aquest llibre va en aquesta línia i en fa una proposta creativa ara que ja som en plenes vacances escolars. 
Construir una brúixola, un penell, un pluviòmetre o un higròmetre esdevenen tasques viables i relativament senzilles ideals per a compartir en família.
Crec que es tracta d'una proposta motivadora i plena d'encert de la que no hi ha gaire oferta en el mercat editorial. Resulta força recomanable a partir de 7-8 anys.

dimarts, 11 de juliol de 2017

Em dic Lucy Barton, d'Elizabeth Strout

Elizabeth Strout
Em dic Lucy Barton
Barcelona: Edicions de 1984, 2016
Col·lecció Mirmanda 150
224 pp.
ISBN: 978-84-15835-84-4
PVP: 16,80€


Una novel·la és. Senzillament. I el que té de fascinant és que t'obligui a reflexionar sobre els seus significats; que et remogui alguna cosa molt íntima, que et sacsegi i et faci adonar de coses sobre les quals mai havies pensat. Heu pensat mai, per exemple, sobre què construïm la nostra trajectòria a la vida? Amb quines llums i quines ombres? Com això ens marca? Crec que aquesta novel·la va una mica sobre això.
La protagonista del relat està en un llit d'hospital per les complicacions derivades d'una operació. Està sola, amb un matrimoni que més aviat trontolla i unes filles que estima i a les que desitja molt veure. Un dia apareix la seva mare a la que fa molt de temps que no ha vist. Parlen. I anem sabent coses de les seves vides i de les vides de persones que han conegut i tractat. És una novel·la feta de retalls de vida on ens trobem una infantesa marcada per les privacions i els maltractaments (és molt impactant l'episodi on, ben petita, la deixen tancada en una furgoneta un munt d'hores perquè no la poden atendre). Penses en com han de ser uns pares capaços d'actuar d'aquesta manera. I que coses així t'han de marcar d'alguna manera per al que resta de vida, perquè les relacions familiars que derivin d'això no seran del tot sanes, tindran un punt de malaltís.
Com a persona estàs lligat als teus orígens, formen una part indestriable de la teva vida, però els pots acabar odiant quan hi ha circumstàncies d'aquestes que et deixen marcat. 
Les històries que es recullen a les converses, malgrat la seva aparent insignificança o caràcter anecdòtic, estan marcades per la dissort; com si la desgràcia aliena esdevingués un consol a la teva pròpia mediocritat. O potser també com una constatació de que la felicitat mai es completa; que potser tots tenim una cara més o menys fosca que ens garanteix bones dosis de patiment o d'insatisfaccions. 
Trobo que Em dic Lucy Barton és una lectura suggeridora, amb episodis molt durs emocionalment, que t'enriqueix i on es constata una vegada més que la bona literatura és una gran escola de vida, que la visquis com la visquis, sempre té aspectes que la fan fascinant, on lluitem per afirmar-nos malgrat tot. Com la Lucy Barton.

divendres, 23 de juny de 2017

LIJ - Juguem?

Ilan Brenman; Rocío Bonilla (il·lustradora)
Juguem?
Barcelona: Animallibres, 2017
Col·lecció Àlbums Il·lustrats, 35
24 pp.
ISBN: 978-84-16844-33-3
PVP: 15,95€


Juguem? és un atractiu i suggeridor àlbum il·lustrat que aposta per la vida i les persones. La tecnologia és una eina extraordinària, d'unes possibilitats gairebé infinites; però alhora absorbent; amb la paradoxa que dibuixa un món de connectivitat permanent on correm el risc de desconnectar-nos del que hi ha al nostre voltant. 
Es desenvolupa a partir d'una mateixa pregunta ("Pere, juguem?") que li formulen al protagonista les persones que hi ha al seu voltant. Ell, també, sempre respon el mateix ("Però si ja estic jugant"), però alhora el fantàstic treball d'il·lustració de la Rocío Bonilla ens va mostrant tot allò que es perd (hàbilment camuflat en làmines plegades ) per estar permanentment pendent de la pantalla del seu mòbil. 
Les nostres vides cada cop estan més condicionades per tot allò que ens proporcionen les pantalles tecnològiques; però sense negar que això ja mai deixarà de ser així aquest àlbum aposta per tot allò que ens pot proporcionar la relació amb els altres i els jocs tradicionals, que ens enriqueixen humanament i són una part fonamental del nostre desenvolupament. 
M'he acostumat a esperar amb delit cada nova proposta en la que participa Rocío Bonilla, que sempre presenta propostes intel·ligents i suggeridores que enriqueix amb les il·lustracions que sap crear. En aquesta ocasió ha unit el seu talent al del brasiler Ilan Brenman, l'autor del famós i desmitificador Les princeses també es tiren pets
Un àlbum il·lustrat d'allò més recomanable. A partir de 4 anys.

dimarts, 20 de juny de 2017

LIJ - Rovelló, de Josep Vallverdú

Josep Vallverdú
Barcelona: Editorial La Galera, 2008
Col·lecció Narrativa Singular
184 pp.
ISBN: 978-84-24630-55-3
PVP: 12,00€

Als anys 60 del segle passat, quan no existia una literatura infantil pròpiament dita en català, un grup de notables escriptors, entre els quals podem destacar gent com en Joaquim Carbó, Sebastià Sorribas i Josep Vallverdú es van posar a treballar per a oferir bons llibres adreçats al públic jove que permetessin crear un futur públic lector en llengua catalana. Era una necessitat a la que van servir amb una obra de gran qualitat i exigència que mereix el més gran dels reconeixements. 
Rovelló és la història d'un cadell que fuig accidentalment de la família que l'acaba de comprar en una botiga d'animals. Sol al mig del bosc haurà d'enfrontar-se a tot allò que fa possible la seva supervivència, fins a ser adoptat per en Llisot, un pagès que se'l troba accidentalment un dia quan va a treballar. A partir d'aquí viurà moltes aventures, patirà la crueltat dels humans, haurà de valer-se per si mateix i lluitar per sobreviure. 
Rovelló és una magnífica narració que mostra amb sensibilitat el que és viure i créixer, la natura i les seves lleis. Ens descobreix el món, la gent, els perills. I ho fa amb ulls de gos, sense que el gos deixi de ser-ho en cap moment ni acabi comportant-se com un humà. 
Hi ha una magnífica frase que resumeix sàviament el que és créixer: "Començant a caminar, començava a viure." I és que la vida té molt de camí, recorregut, trajectòria. 
Avui dia parlem molt d'ecologia, benestar animal, drets dels animals,...  I aquest llibre en parla amb realisme, permetent valorar-ne comportaments i entendre, per exemple, per què avui s'ha prohibit l'exhibició d'animals en els espectacles de circ. 
I ens fa veure també que la mort forma part de la vida, perquè a la natura els animals més grossos es mengen als més xics i que això ho hem d'entendre com a part de la lluita per la supervivència de moltes espècies. No és crueltat, és supervivència.
Un altre aspecte a destacar de Rovelló és el llenguatge, carregat d'un lèxic ric i exigent per al lector. Potser aquesta exigència allunya joves lectors d'avui dia, però és d'una riquesa extraordinària, que recull amb precisió la saviesa del món pagès i que et fa familiaritzar-te amb termes poc habituals. 
Rovelló és una lectura amena i enriquidora magníficament escrita que t'exigeix però que alhora t'omple d'emocions, reflexions i sensacions plaents. 
No vaig tenir la sort de llegir-lo quan era un nen, però ara us puc dir que val molt la pena l'esforç que et permet gaudir-lo.
A partir de 10 anys i per a tothom. S'agraeix el glossari final on s'expliquen termes sobre les cases, les plantes, els arbres, els estris,... que apareixen al llibre; i que faciliten una millor comprensió del text.



dissabte, 17 de juny de 2017

Un home cau, de Jordi Basté i Marc Artigau

Jordi Basté i Marc Artigau
Un home cau
Barcelona: Editorial Rosa dels Vents, 2017
288 pp
ISBN: 978-84-16430-61-1
PVP: 17.90 € (en paper) - 8,99 € (e-book)

Tinc certes prevencions contra aquells llibres que podríem considerar mediàtics, és a dir, aquells llibres d'autors que aprofiten la seva projecció pública per promocionar un llibre quan arriba Sant Jordi. No es pot generalitzar, però molts són llibres oportunistes que pretenen aprofitar una circumstància en lloc d'aportar alguna cosa nova al panorama del llibre. El fenomen ha anat a menys aquests darrers anys, però encara manté una presència.
A mi m'agrada el Basté que escolto a la ràdio, m'acompanya de bon matí entre les rutines que formen part del meu dia a dia; suposo que com tants i tants ciutadans d'aquest país. El trobo fresc, natural, espontani, que diu el que pensa. El veus com un home del carrer, com podries ser tu, que parla de les mateixes coses que podries parlar tu, i que ho fa de manera directa i sense gaires artificis. I ara que s'ha estrenat en el món de la ficció amb Un home cau, he sentit la curiositat de llegir i valorar la seva aportació. 
És una novel·la negra escrita a quatre mans amb el Marc Artigau, que crec que col·labora al seu programa. Dir que és una novel·la molt barcelonina que transcorre pels seus carrers i restaurants i on el menjar que s'hi cuina també té la seva dosi de protagonisme. Què dir dels seus protagonistes? D'una banda, els membres d'una decadent família de la burgesia barcelonina són a qual més miserable. Gent que hereta la fortuna que ha aixecat el patriarca, però que no en saben fer un bon ús i tenen un comportament egocèntric i mesquí. D'una altra, el detectiu homosexual que investiga la misteriosa desaparició d'un home mentre ell està sopant, i que després és trobat ofegat. 
La narració avança en paral·lel per la banda del detectiu i per la dels membres de la família; i alterna el narrador, que primer és el germà gran i després el mitjà. En general em semblen personatges força plans, dels que se saben algunes coses que fan però poc de les seves motivacions; trobo que estan poc desenvolupats. Em sembla molt discutible el paper que juga l'avi en tota la història. Sabem que l'Oriol és un cocaïnòman que gairebé sempre va colgat de droga; però no sé si això justifica que tingui al·lucinacions amb l'avi i que aquest actuï com un personatge més quan és mort. L'episodi de Medellín també resulta una mica estrany i ficat amb calçador. No sabem gaire res de la Maca (Macarena), aquesta colombiana de la que s'enamora l'Oriol. 
El desenvolupament i desenllaç final de la història té tant de convencional com d'inversemblant. Tens la sensació que hi ha coses que grinyolen i no estan prou treballades. 

El llenguatge, que pretén ser directe i proper a la parla, abusa de paraulotes i algun que altre barbarisme. 
La novel·la posa també damunt la taula un tema de gruix com el de l'eutanàsia, però no en proposa una lectura ni va a fons amb ell. Sabem que l'avi va decidir exercir-la, que el pare també la volia i que el germà gran va facilitar-la. I? Trobo que són coses que si les poses les has de desenvolupar més. 
Crec que el conjunt és força amè i fàcil de llegir. Pot resultar entretingut si vols consumir-lo sense gaires pretensions més enllà del mer entreteniment. Però queda la sensació que podria haver donat molt més de si.

dimecres, 14 de juny de 2017

LIJ - Els invents de la Malvina

André Neves
Els invents de la Malvina
Barcelona: Animallibres, 2016
36 pp.
Col·lecció Àlbums Il·lustrats, 31
ISBN: 978-84-16844-05-0
15,95 €


Crec que aquest àlbum del brasiler André Neves és un gran cant a la creativitat i que conté idees molt potents. Perquè la creativitat no es desenvolupa per art de màgia, és fruit d'unes condicions. Cal disposar d'un espai obert a l'experimentació, d'un ambient receptiu a les idees, fins i tot a les més inversemblants; i temps. Perquè el que finalment alimenta la creativitat és l'experiència. Aprenem del fem, tant si ho fem bé com si ho fem malament. El fracàs no hauria de ser frustració sinó una porta oberta al canvi. Canviar, ajustar,...; perquè el proper cop surti millor. 
Inventar per divertir-se, per sentir-se millor; inventar per trobar solucions. 
Cal destacar també el treball d'il·lustració de l'autor, que reflecteix el seu estil habitual, i que és ple de detalls d'allò més imaginatius que enriqueixen la lectura del text i també permeten un treball a l'aula, tant a nivell de llengua com d'expressió artística.
A partir de 6-7 anys.


dilluns, 12 de juny de 2017

LIJ - Ara em dic Joana

Jessica Walton; Dougal MacPherson (il·lustrador)
Ara em dic Joana
Barcelona: Animallibres, 2017
36 pp.
Col·lecció Àlbums Il·lustrats, 34
ISBN: 978-84-16844-24-1
PVP: 15,95 €


Més enllà del seu encert hi ha llibres que caldria qualificar de valents perquè ajuden a canviar la mirada de la societat sobre determinats temes. Crec que ens trobem davant d'un d'aquests llibres, que aborda des d'un títol ben explícit el tema de la transsexualitat i la identitat sexual; que cada cop és més vista com un dret de les persones a viure d'acord a com senten el seu cos. És un tema sensible que cal saber tractar amb delicadesa i aquí l'autora ho fa des d'un respecte total mostrant que el canvi no afecta en absolut l'amistat dels protagonistes. Res canvia perquè del que es tracta és de que la Joana sigui feliç. I si la Joana està més contenta els seus amics també ho estan, perquè el que volem és que aquelles persones que més ens importen, els nostres amics, siguin feliços. Què importa que sigui nen o nena?
És una idea simple però de molt calat. Crec que la qualitat més important d'aquest àlbum és que permet tractar aquest tema amb els més petits ja sigui des de casa o des de l'escola. Perquè com a pares o com a mestres tenim molta feina a fer per a trencar estereotips i aconseguir en el futur uns ciutadans més respectuosos amb tothom.

dissabte, 10 de juny de 2017

LIJ - Mama, vull que siguis com un elefant!

Cinta Arasa; Marta Montañà (il·lustradora)
Mama, vull que siguis com un elefant!
Barcelona: Animallibres, 2017
64 pp.
Col·lecció La Formiga blanca, 78
ISBN: 978-84-16844-19-7
PVP: 8,95 €


Sovint vivim atrafegats, atrapats en una espiral de presses. I la pressa es va apoderant de nosaltres fins a omplir-nos d'insatisfaccions i neguits. D'això tracta aquest magnífic relat, que ens proposa una estimulant reflexió sobre les prioritats a la vida. 
En Ferran és un nen simpàtic i rialler que pateix les presses de la seva mare. Aquestes presses li impedeixen gaudir de les coses que formen part de la seva quotidianitat. Un dia el seu tiet, tornant d'un viatge, li regala un elefantó i li explica que els elefants sempre fan les coses xino-xano i que per tant, primer, han de fer les coses més importants, com ara estar amb els amics i la família, perquè el que més necessiten és companyia. 
I és que a la societat hi ha força implementada la dèria d'estar ocupats permanentment per mirar d'aprofitar al màxim el temps, com si ens fes por enfrontar-nos al buit de la nostra solitud. I al final veiem que els petits acaben tenint unes agendes tant o més atapeïdes que els adults. Ens ho hem de fer mirar. Perquè els nens també necessiten temps per a ells mateixos, per jugar, per passar amb les persones que els són més properes o senzillament per a no fer res. Els fills requereixen temps, el nostre. I han de ser la prioritat. Em quedo amb una gran frase d'aquest llibre: "... el temps s'ha de guardar per a les coses importants de debò. I la resta, es fan si en queda, de temps."
Com no podria ser d'altra manera, el to del llibre és amable, però això no li impedeix plantejar amb atractiu i delicadesa un tema de gran actualitat sobre el qual tothom hauria de reflexionar. 
A destacar també el treball d'il·lustració de la Marta Montañà, que aporta un cromatisme viu, expressiu i equilibrat al relat i fa de la lectura una experiència ben agradable.
Per a primers lectors a partir de 6 anys.

divendres, 9 de juny de 2017

La Ilíada, d'Homer


Homero
La Ilíada (traducció al castellà en vers i edició d'Emilio Crespo Güemes, revisada per Carlos García Gual)
Madrid: Editorial Gredos, 
652 pp.
Biblioteca Clásica Gredos, 150
P.V.P.: 35€


Quan es parla del que cal estudiar a l'educació obligatòria és habitual trobar opinions que menystenen la història de la literatura. Es considera que és un saber memorístic que pot trobar-se en qualsevol obra de referència sobre el tema i que no motiva cap a la lectura, que sembla ser el gran objectiu quan es parla de literatura. Segurament, totes les parts tenen una part de raó; però penso que cal reivindicar una visió de conjunt sobre obres, estils, tendències i temes; que hauria de formar part de tot allò que hauria de saber una persona mitjanament culta. Com en tot, cal saber trobar un punt d'equilibri, i són necessàries les adaptacions de clàssics que acostin les obres als nous lectors; però no hauríem de viure d'esquena a tot allò que explica el que som.
He agafat La Ilíada quan he arribat a una certa maduresa com a lector i no em sap greu dir que han passat més de quaranta anys des que vaig saber de la seva existència fins que m'he decidit a llegir-lo. Durant molts anys l'he tingut en un prestatge amb la consciència que era un deure pendent perquè era un punt de referència de la cultura que comparteixo. I crec que és degut a la visió que em va donar haver estudiat història de la literatura el fet d'haver viscut tots aquests anys amb la consciència que era important i necessari llegir-lo en algun moment de la meva vida.
I això és el que he fet aquesta primavera del 2017, decidint-me per l'edició d'Editorial Gredos.
La Ilíada és un poema èpic, és a dir, dedicat a cantar gestes heroiques. I en molts moments no deixa de ser un relat bèl·lic, de sang i fetge, amb escenes de gran plasticitat on es descriu la mort dels combatents; però en ell ja trobem trets consubstancials a la condició humana. Suposo que és per això pel que ha esdevingut un clàssic de referència. Intentaré explicar quins són.

D'una banda l'afany de notorietat, de fer coses per les que ser reconegut i valorat pels altres, fins i tot arribant al sacrifici. El món és ple d'herois en els més variats àmbits que cerquen aquesta notorietat amb vocació més o menys altruista, però gairebé sempre amb el desig íntim de ser reconeguts. La condició humana està molt impregnada d'un sentit de l'honor que ens fa cercar més o menys conscientment aquest reconeixement i a actuar per a no desmerèixer-lo.
Lligat al tema anterior hi ha el de la predestinació de l'ésser humà, la condició tràgica de la vida. Sabem que hi ha unes lleis de vida que ens menen inexorablement cap a la mort i potser per això cerquem trobar-hi un sentit i aquest desig d'honors.
L'altre gran tema de La Ilíada és la importància de l'amistat en les nostres vides. L'amistat és vincle i ens omple. Ens fa sentit com els éssers socials que som. Aquil·les activa el seu desig de venjança quan perd el seu amic Pàtrocle. I aquí veiem com els humans tenim integrat un sentit de la justícia que ens porta a actuar quan creiem que s'ha vulnerat. L'altre gran tema de La Ilíada és la ira. La ira d'Aquil·les contra Hèctor i els troians per la mort de Pàtrocle. I és que els humans de vegades actuem moguts per la ira, que quan ens domina ens pot fer actuar amb violència i crueltat. Però també moltes vegades actuem moguts per la compassió, que treu els nostres millors sentiments. Resulta revelador el darrer cant, quan Aquil·les, que fins aquell moment s'ha mostrat cruel i venjatiu, s'entendreix amb en Príam, el pare d'Hèctor, i li permet recuperar el cos del seu fill Hèctor per a que pugui acomiadar-se d'ell i enterrar-lo.
Sorprèn el paper que juguen els déus en aquest relat, que és anterior a l'aparició de les religions monoteistes. Veus que hi ha una necessitat de confiar en alguna cosa quan et veus superat per les circumstàncies. I els déus, que són antropomorfs, no envelleixen i adopten la figura humana, fiquen el nas en els diferents afers, fan de mitjancers i intervenen per influir en les decisions dels protagonistes i aconseguir allò que consideren just. Això sí, sempre poderosos i amos del destí.
Els cants de La Ilíada se centren en un episodi de la guerra de Troia, que se situa al voltant del 1200 a.C. I durant molts anys van tenir una transmissió oral. El llibre no va ser escrit fins que va ser possible una transcripció, aproximadament uns 500 anys després. Sembla que la guerra va començar per les diferències sobre com repartir un botí. I quan acaba el llibre la guerra encara no s'ha acabat. Només hi ha una treva per a l'enterrament d'Hèctor i sembla que la cosa continuarà.
El llibre aporta algunes informacions sobre les armes, els carruatges, les naus, les celebracions, els materials amb els que es treballava, estris,.... però no és un llibre històric que et permeti conèixer grans coses sobre aquella època. El gran tema, com he dit més amunt, són els trets i les passions que configuren la condició humana.
Els llibres sempre poden dir coses noves, però llegint La Ilíada t'adones que els temes són poc novedosos, que tot està dit o inventat. Llegir-lo m'ha suposat un esforç, però l'he gaudit i he tingut la sensació d'haver acomplert un deure lector pendent. Val la pena llegir els clàssics. Hi trobem allò que és perenne i no es rovella, allò que justifica la seva importància. I és un valuós exercici establir comparacions entre allò que es va escriure fa anys i el que hem conegut en el nostre temps.

dissabte, 18 de febrer de 2017

Notícia de Catalunya, de Jaume Vicens i Vives

Jaume Vicens i Vives
Notícia de Catalunya
Barcelona: Edicions Destino, 1954 (5a edició de setembre de 1975)
Col·lecció El Dofí
232 pp.

Quan estudiava a la universitat recordo que em van fer llegir Notícia de Catalunya (titulat inicialment Nosaltres els catalans), de Jaume Vicens i Vives; un títol fonamental per a entendre un tret fonamental de la nostra manera de ser i entendre la política, com és l'esperit pactista i el que som com a comunitat nacional. I ara, gairebé quaranta anys després, en una època de fortes tensions entre Catalunya i el govern de l'Estat, he sentit necessitat de tornar-lo a llegir per a valorar-ne la vigència. 
He de dir que ara m'ha semblat una obra de lectura tan necessària com quan va ser escrita fa més de seixanta anys, d'una modernitat i vigència absolutes. 
Llegint determinats paràgrafs tens la sensació que servirien per analitzar i entendre fets de l'actualitat política del 2017. És el mateix però amb d'altres protagonistes. I et dius: com pot ser? Tan poc hem canviat? Tan poc hem après de la història viscuda?
Vicens Vives, optimista, creia que era un error pensar que som així i sempre serem així. Pensava que teníem marge per a esmenar errors del passat, que era un problema en part cultural, que amb més coneixement de la història i formació seríem capaços d'evitar caure de nou en els conflictes i enfrontaments que tant ens han fet patir en el passat.
I no. Han passat més de seixanta anys des que va ser escrit el llibre en plena dictadura franquista i tornem a ser en el mateix lloc, en ple xoc de trens, en un nou episodi de "rauxa". I potser no és el moment de fer pronòstics pessimistes sobre el que s'esdevindrà, ja ens ho trobarem; però ben segur que després de tot això vindrà una nova fase de redreçament. I suposo que anirem encadenant episodis d'aquestes característiques fins no sé quan. 
I això em fa admirar profundament el rigor i la precisió de les seves anàlisi i dels seus estudis, l'encert i la finor de les seves afirmacions, el caràcter premonitori que tenen sobre l'esdevenidor del país.

Vicens afirmava la necessitat de saber qui hem estat i qui som; com ha sorgit la mentalitat que ens caracteritza; i ho afirmava com una necessitat comuna dels catalans, però també de la resta d'espanyols; per poder bastir projectes de futur. Ell creia en una idea oberta d'Espanya, capaç de sumar voluntats i d'incorporar el que Catalunya pogués aportar-hi per modernitzar-la i fer-la millor. Creia que si Espanya anava bé s'evitarien episodis traumàtics del passat. I malgrat la fi degradada per la corrupció del pujolisme, la política catalana d'aquests darrers trenta-cinc anys està molt marcada pel pactisme català i aquest esperit de Vicens: estabilitat política a Madrid a canvi de desenvolupament nacional a Catalunya. I durant alguns anys el peix al cove ha tingut aspectes positius. Ara, amb els ponts trencats, amb un enfrontament obert sense marxa enrere els qui guanyen són la inestabilitat i la incertesa que amenaça el futur.

Crec que Vicens Vives era un home pragmàtic i d'esperit integrador; i si visqués ara no sé en quin bàndol estaria; però ara ja fa més de seixanta anys, des de la historiografia, volia aportar el seu punt de vista per afavorir un coneixement de base científica de la nostra identitat; perquè creia en el valor de la cultura i la formació. Era conscient que les seves afirmacions només eren una part de la veritat, que calia el que també poguessin dir-ne sociòlegs, economistes, crítics literaris, filòlegs,... perquè sabia que també tenien coses a dir sobre el que impulsa els batecs més ocults de la nostra ànima com a poble.
Però fa que t'arribin com a lector uns valors, uns trets que s'han manifestat en la manera de fer al llarg dels segles.
Els catalans som feiners, previsors, constructius, pragmàtics, capaços de trobar bones fórmules per harmonitzar interessos públics i privats; assenyats en el sentit de treballar pel que és just, convenient i correcte; mesurats,... I amb aquest esperit vam impulsar la nostra expansió per la Mediterrània durant l'Edat Mitjana, respectant sense imposar, arribant a acords que fossin bons per a tothom. La política com la recerca del bé comú. I això és molt bo. 
El llibre conté pàgines reveladores interessantíssimes. Per exemple quan fa referència a la Corona catalano-aragonesa, sobre la qual Vicens té estudis que encara avui són tota una referència. Hi afirma que és l'únic intent reeixit de fer alguna cosa amb cara i ulls dins l'àmbit de la Hispània i critica els intents de determinats historiadors de desvincular-lo d'Aragó per a presentar-lo només com una fita catalana.
Resulten també molt reveladores les pàgines que dedica a l'anàlisi de les relacions dels catalans amb el poder (el que ell anomena Minotaure). Hi afirma que els catalans som més rebels (en el sentit que protestem contra tot allò que considerem injust o insuficient) que revolucionaris; i que malgrat haver fet un acostament a Castella en un moment donat de la nostra història, no ens vam sentir còmodes amb l'estat que van impulsar, i que sempre hem tendit a rebutjat un estat que hem percebut com aliè, insensible, ineficaç i més aviat irrecuperable. I que potser per això s'ha simpatitzat amb el bandolerisme, l'anarquisme i l'incompliment de lleis que es perceben injustes i d'un poder aliè. 
En definitiva, Notícia de Catalunya és un llibre ple de pàgines sucoses i reveladores que cal llegir amb deteniment i que encara avui aporten llum a l'anàlisi i la comprensió de l'actualitat.
Crec que hauria de ser lectura obligatòria per a la classe política i és d'aquells títols imprescindibles per la seva vigència per a entendre les essències de la manera catalana de fer, i d'entendre el món, que només s'explica per la nostra història.  
Com diria en Marc Ribas, el presentador del Cuines de TV3: Brutal!

dijous, 5 de gener de 2017

El millor regal

Es parla de reduir la seva presència en els plans d'estudi, però en Jaume Cabré (1948) també és dels que ho té clar: 


"La literatura és sempre un regal de l'escriptor al lector. És una eina de formació de l'individu, un instrument d’ajut a la introspecció, a més d’una font de plaer. Que ningú no ens la tregui dels plans d’estudi."

(De l'article Petrarca, publicat a l'Ara el 27 de novembre de 2016)