dissabte, 7 d’abril del 2012

Octubre

Miquel Pairolí
Octubre
294 pp.
Barcelona: A Contra Vent Editors, SL
Col·lecció Cadaqués, 2
ISBN: 978-84-937395-4-6


Després de llegir-lo tinc la ferma sensació que es tracta d'un dels grans títols de la literatura catalana. Un llibre que et deixa un regust exquisit, dels que tens la sensació que tornaràs a ell, perquè és dels que deixa empremta. Al llarg de la meva vida lectora he oblidat alguns títols que se m'han anat esborrant de la memòria amb el pas dels anys. No crec que oblidi Octubre, és dels que recomanaré, més enllà d'aquesta ressenya, quan en tingui ocasió. L'he llegit proveït d'un llapis, perquè és dels que et trobes reflexions i frases que se't fixen, que et fan pensar, que t'agrada recollir d'una manera o altra. I amb cura -perquè sóc dels que tendeix a mantenir un tracte escrupulosament respectuós cap a les pàgines d'un llibre- l'he anat subratllant tan pulcrament com he pogut. És de les lectures amb les que m'ho he passat més bé darrerament, que més m'han enriquit i omplert, i ara us intentaré explicar el perquè.
En Miquel Pairolí era un home de gran independència, peculiar, més aviat solitari (que no vol dir allunyat del que s'esdevenia al seu voltant), culte, que va desenvolupar una gran sensibilitat per a percebre i transmetre les qualitats i la bellesa de tot allò que formava part de la seva vida. Vivia a pagès, a la casa familiar, i són magnífiques les pàgines on descriu la natura i les sensacions del paisatge que percep: la llum del dia, els vents, les estrelles, el temps que fa, les estacions, les olors, els ocells,... És una prosa deliciosa, precisa, adjectival, planiana en el millor sentit del terme.
Treballava un hort, com una manera de connectar amb els seus avantpassats fent produir la mateixa terra gairebé amb les mateixes eines, i donant continuïtat a una tradició de la que se sentia hereu.
Des de la senzillesa i austeritat de la seva vida en gaudia profundament i sabia transmetre-ho. Li agradava la música clàssica, la pintura, el teatre, i era capaç d'analitzar amb criteri obres i composicions i compartir amb el lectors les seves qualitats i les emocions que li despertaven. És el reflex d'una persona llegida, cultivada, serena i reflexiva que, amb independència, fa passar pel seu sedàs particular allò que viu i ho sap comunicar amb sensibilitat i precisió.
En Pairolí cultivava un sa hedonisme que l'enriquia com a persona i enriquia alhora la seva obra. En el dietari trobarem reflexions i opinions sobre obres de teatre, músiques, pintures, arquitectura, cuina, la crítica literària, relacions humanes,.... Opinions elaborades des d'una absoluta independència de criteri.
En Pairolí reivindica la senzillesa epicúria quan dibuixa una felicitat feta de petits plaers, que són els que donen veritable sentit a l'existència.
Però també resulten molt estimulants les seves reflexions de caire filosòfic sobre la vida i el seu sentit (resulta colpidorament premonitori l'acceptació de la mort en veure com afecta gent relativament jove amb qui ha treballat o ha tingut amistat: " Un dia. Sí, tot s'esdevé un dia, en efecte. Un dia és suficient per definir el temps. Un dia"). I acaba el dietari en un text on, al·ludint Montaigne, reivindica la llibertat de morir després d'haver iniciat el dietari reivindicant la llibertat de dir.
Llibertat de dir, llibertat de viure, llibertat de morir. Pairolí.
És un autor que he sentit proper, on he trobat relectida també una part de mi. I potser per això m'ha agradat, car en certa manera també busquem identificar-nos amb quelcom quan llegim.
Obra de maduresa, esplèndida, vital, sensible, suggeridora, enigmàtica,... Imprescindible.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada