diumenge, 3 de gener del 2010

De la solitud


Sovint hi ha una necessitat d'estar sol. Es tracta d'una solitud volguda per a desenvolupar determinades activitats, com ara llegir i meditar. Una solitud reclamada per allò que tens intenció de fer. És molt diferent de la solitud que viuen d'altres persones, de la solitud imposada per les circumstàncies que a cadascú li toca de viure. És la diferència entre estar sol i sentir-se sol.
Voldria parlar d'aquesta darrera solitud, dels que se senten sols, dels que viuen una solitud imposada, no volguda. De la marginació que senten.
La persona que vol estar sola però no se'n sent, sap que pot recórrer a la seva parella, als amics, als familiars. La persona que se sent sola viu en un aïllament permanent i pateix les limitacions que no li permeten gaudir de la relació i el suport dels altres.
En aquestes dates de celebracions familiars i trobades amb amics he pensat sovint en els que no poden gaudir-ne. Sota l'eufòria oficial i els models que transmeten els mitjans s'amaga la crua realitat dels que viuen amb incertesa el seu futur, dels que viuen pendents de la seva salut, dels que veuen davallar la seva autoestima per la solitud i l'aïllament que senten, dels que viuen amb tristor dates d'alegria i celebració. La festa i la celebració no poden anul·lar el dolor i el patiment de moltes realitats. Hi ha gent que no té res a celebrar i voldria recuperar la quotidianitat quan abans millor. Tinguem-los en el record.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada